Tot és una farsa dolorosa.

Girat. Fes que no pasa res, que ets sorda. Torna't a l'altre costat i fingeix que no has vist res, que no t'has  adonat. Saps dissimular. Creute-ho, enganyat fent veure que te trobes bé. Somriu, exagera el teu riure només perquè et vegin, només perquè els fotri. Però quan no mirin entristeix, plora. Així i seguiràs dient que no et passa res, que estas bé. Els mires des de lluny, amb ràbia. Aniràs a la recerca d'altres, només per oblidar. Perquè vegin que estas bé rient amb ells a riallades i només perquè et mirin, perquè et observin. Sentiràs això, alguna cosa realment estranya. Una gran pressió i encara més aquella ràbia. Que et reconcomerá, que et ara infeliç. Viuràs en un món, on ni tu t'ho creuràs. Mentides i més mentides. Somniaràs amb qui et va fer mal, amb qui et va fer plorar. Sabràs de sobres que no val la pena, que no s'ho mereix però tot i així et menjaràs el cap. Aquesta mirada, aquest somriure, la cosa que ell va dir. Tot et semblarà dirigit a tu, tot sobre tu. Comencaràs a transcendir, a imaginar a somiar, a plorar amb totes les cançons. Serà ja una mica monòton, això d'estar bé. Però algun dia la monòtona acabarà, i eficaç, deixant enrere els draps bruts i les mentides. Portes aguantant durant molt de temps, mossegan-te la llengua, comptant fins a deu. I saps que estas farta, que segueixes enamorada, que et reconcom les entranyes. Potser l'orgull o potser és una altra cosa, però hauràs d'admetre abans o després que estas malament. Portes així força temps i segueixen passant les setmanes. Ara estas millor, però encara queda aquesta cosa, aquesta mentida, tota aquesta falsedat. I vull que em creguis, perquè cada dia siras poc a poc més feliç, fins i tot et riuràs, somriuràs. Possiblement ja ho hauras oblidat per llavors i ja de ni el seu nom et recordaras. Creguis o no seguiràs mentint, perquè encara que estiguis bé, res s'oblida o almenys del tot.