El meu cavall.

Pujada al meu cavall vaig cavalcar quilòmetres, parant de tant en tant a descansar. Parant en cert lloc, sense saber on anar ni cap a on em dirigia. Passaven les hores, passaven els dies. Van passar setmanes i encara no sabia cap a on. Jo, anava recta, de front. Potser, arribaria a qualsevol lloc. Al principi anava trista, confosa però al cap de poc temps vaig a agafar-li el gustet. M'agradava i no era soletat, si no, meravellós. Cada paisatge, els ocells, el sol. Vaig començar a riure, a somriure. Era feliç, era lliure. Vaig tardar a trobar el que cercava, però el que importa era que ho havía trobat. Sí, això era l'important, ho havia aconseguit. Era preciós, com sempre l'havia imaginat, com ho havia somiat. Una caseta al camp i amb ell, a qui jo volia tant, a qui jo estimava. Em referia al meu cavall, el qual va cavalcar quilòmetres per mi. El que em va fer sentir, una cosa tan inexistent com irreal però fantàstica. No va durar molt, va caure malalt i lamentablement va morir. Però no estic trista, al contrari sóc feliç. És un bon record que perdurarà durant anys, sempre aquí al meu cor.